La Ginesta 
.
Viva llum d'alegria, la ginesta,
fulles grogues petites i ondulades
donen un grat color a la floresta
dels meus prats; un eixam de convidades
amb un decorat verd que sempre es presta
a la passió de múltiples mirades.
Amb un halo de pau i de harmonia
la ginesta desperta dia a dia.
.
Com un bell vers d'amor que l´ofereix
sentiment al poema del rapsoda,
va embastat un color intens, i creix
madura amb l´espera i s´acomoda.
Quan la tendra i suau brisa compadeix ,
el perfum del seu cor desperta y roda .
Oh! ginesta de pètals triomfa'ns
viva flor per dels ulls dels catalans.
.
Fotografía i poema Ramón Bonachí.
.
La senyera catalana està formada pels colors de la Ginesta i la rosella.

Al mig d’un oceà
.

Al mig d'un oceà tot és borrós
la distància, a vegades infinita,
és la raó que m'agafa i que em limita,
tot es veu molt més negre, més tortuós.
.
La boira és un maltracte silenciós,
que ve i va ,i que calla i també excita,
fins i tot la meva barca necessita
l'estela d'un trajecte blau verdós.
.
Hi ha llums que avui semblen molt distants,
porten una ansietat que m'embogeix,
fins i tot, ja no sento el seu caliu.
.
Se obriran sense dubte interrogants,
de tota una distància que enfosqueix
qualsevol part de l´ànima que viu.

Imatge d´internet

Mata'm Amor, mata'm.

Deixem per pietat grimpar al santuari

on s'obrin les portes de la teva boca,

Tu saps el plaer que això em provoca,

matem a petons fins que el cor és pari.

.

Però fes-ho sense pausa ni clemència,

no importa si moro lligat als teus braços,

que els teus llavis siguin dos vermells ocasos

porta'n un petó prenyat de violència.

O també ho pots fer, molt molt lentament,

amb el teu alè sensual i temptatiu,

així seré sols teu en un cent per cent .

.

Mata'm!, Si tu vols sense cap motiu

amb el baf que arriba del teu foc ardent.

Matem amb amor, mentre sigui viu

Imagen de internet

Llarga vida al Rock

.

La vida m'ha pujat fins al m'es alt,

agafat d'una música excel·lent,

he pogut disfrutar-la constantment

sense deixar ferides a l'asfalt.

.

Potser,  pel Rock And Roll estic malalt,

mes el ritme d'avui dia, em deprimeix,

amb aquest consumisme que embogeix

no hi ha cançó que duri cap assalt.

.

Aquest cor, que ja és vell però sincer,

i que ha viscut amb monstres musicals,

no l´han  pogut trencar segueix sencer.

.

Em quedo, amb els meus vinils immortals,

amb un vell tocadiscs molt cridaner,

i allunyat de tants ritmes comercials.

Imatge de internet

Desperten dies passats

i nits amb regust a mel,

tot per una escala al cel

amb els somnis oxidats.

I desperten animats

amb un so omnipresent,

que es fa l'amo de l'ambient

i omple tots els meus racons.

Són velles, velles cançons

lligades amb el meu present.

.

Pujo i baixo a la carrera

amb les notes que el seu dia

van omplir de melodia

una rebel primavera.

De vegades s'apodera

de mi una boja criatura,

i perdo tota mesura

quan la guitarra es lamenta;

llavors la raó rebenta

i els crits són una tortura.

donc la esquena al que no accepta propostes

i també al que maltracta i mals procura,

el mateix que no te moltas respostes

quan crido en nom de qui pateix tortura.

La llibertat està sempre al carrer

i es defensa si algú ens la captura

.

No m'agrada qui amaga se sincer

sempre canvien les seves intencions

intensions amb veri de mentider

.

Vull omplir de pau tots el racons

no vull mes al meu cor un mal  moment

o viure encadenat de condicions

.

La franquesa és un acte poc freqüent

i la lliure expressió un do apreciat

no deixis de lluitar sigues valent

que al final la raó et farà costat.

Ets el sol, per fortuna.

.

Fresca llum que despertes des de l'est,

ets el Sol, per fortuna, "jo diría",

penetres  els meus ulls amb harmonia

doncs no hi ha res de tu que sigui agrest.

.

T'espero i et desitjo, cos celest,

tu li dónes valor i  algaravia,

a aquest mortal que et busca dia a dia

par fer amb tu el viatge cap a l'oest.

.

Però tinc també por,  ( aixo no ho nego)

de perdrem en els braços de l'ocàs,

i quedar-me a les fosques si ensopego.

.

No deixis de alumbrar-me per si acas,

ni em neguis la claror, ¡per deu t´ho prego!

doncs de nit no puc fer tan sols ni un pas.

.

Mentres el sol em desperti

.

Deixaré el teu nom gravat

on cap estranger me robi 

al balcó més alt que trobi

i amb un cor tambe pintat

I es que sóc l´esbojarrat

que te escriu en vers i amb prosa 

a més ninfa deliciosa

que vegi també tothom

que a la bora del teu nom

hi ha un t'estimo i una rosa

.

I si de cas m'equivoco

per explicar el meu secret,

no em culpis de indiscret,

culpa a aquest amor tan boig.

Encara que et soni a barroc,

m'ho dius a mi el meu amor voler-te

mentre el sol em desperti,

i de pas recordar-te,

que no deixaré d'estimar-te

encara que em atrapi la mort.

El temps,  és un pas incert,

només un instant que corre,

és un un vent que mou la sorra

de les dunes d'un desert.

Transporta moments propicis

i també de gran tristesa,

tot és un brot d'incertesa

ple de finals i d'inicis.

.

Tot és dubtós e imprecís,

i es viu segons la fortuna.

El temps, és reflexa de lluna 

que ens deixa sense preavís.

.

Aquest  ni es compra ni es ven,

ningú sap el que ens amaga,

tan sols passa, ens embriaga

de moments què abandonem.

Plou i fa sol, las bruixes es desperten

quan senten xiulets d’algun mussol.

La pluja mulle al ric i al camperol

fins i tot els ocels és desconcerten.

.

Plou i fa sol, les bruixes es pentinen

mentre que algun tro, trenca l'harmonia

que deixa un suau xiu xiu, ple d'ambrosia.

Sobre un camí mullat, els tolls germinen.

.

Plou i fa sol, la màgia surt a escena,

i sobre un cel blau, neixen set colors,

no faltaran tampoc admiradors,

si pengen d'un arc quan la calma és plena.

.

Plou i fa sol, les bruixes ja no canten

la cançó de Miquel Martí i Pol,

s'amaguen com també ho fa el caragol.

Quan veuen sortir el Sol totes s'espanten

Mary, va ser el meu gran amor, no recordo qui ens va presentar, però a partir d'aquell instant ens vam fer inseparables.

Devoràvem junts les hores del dia, i per la nit a l'acomiadar-nos, desitjàvem que es fes de dia aviat per tornar a estar junts de nou.

Érem dos joves enamorats, plens de felicitat completa, fins que una tarda tot va canviar, (encara em pregunto, què va poder succeir)

Diuen, que la van veure sortir de casa contenta, amb la seva cabellera al vent i dirigint-se al llac, tots pensaven que estava banyant-se amb mi, però jo, aquella tarda no vaig poder anar, no em vaig assabentar del que havia pasat fins que va arribar la policia i em va aturar.

Vaig jurar a la policial que Mary era viva l'última vegada que la vaig veure, però no va servir de res, em van culpar de la seva mort i em van condemnar.

Aquella maleïda tarda algú ens va separar i avui mentre amaga el seu delicte, jo maleeixo cada moment de la seva vida

Ella es va anar i jo segueixo aquí, tancat en una cel·la per una cosa que no vaig fer, l'únic delicte que vaig cometre, va ser estimar-la, però ella no va morir d'amor la meva estimada va aparèixer ofegada al llac on solíem banyar-nos per unes mans que no van ser les meves.

Sincerament els anys de condemna no em fan mal, el que veritablement em fa mal, és haver de viure sol dels seus records.

Mary m'espera amb els braços adormits i a l'ombra d'un xiprer que li fa companyia, quan surti d'aquí, la aniré a veure i li portaré un ram de margarides (les seves flors favorites) i li diré que malgrat la meva innocència va valer la pena perdre la meva llibertat, per una mica d'aquest amor que vaig poder gaudir al costat d'ella.

Entrepa de Xoriço (espinelas)

A veure si ho vols entendre.

D'acord, sóc un gos corrent

xoriço possiblement

perquè la fam mai és tendra.

Mes el que no puc comprendra

és perquè em llances sermons,

si hi ha lladres amb galons

que roben només per vici,

són lladres amb molt d'ofici,

marquesos, ducs i barons.

Jo tan sols m'he ventilat

un xoriço amb molta gana,

la fam es mala germana

i estava desesperat.

Molts polítics s'han menjat

aquest país tan preciós

amb el seu pic fastigós.

Tú no sé com ho veuràs

y no se si to creuràs,

pero es millor ser un gos.

Cor de Poeta (Sonet)

¡Ay vers! m'agradaria ser poeta

Si pogués ser el cor que et dóna vida

i tenir una musa consentida,

ompliria de lletres el planeta.

.

Amb mi tinc una ploma molt discreta

que voldria trobar-te ben vestida,

amb la mètrica exacta i exercida

i amb una rima maca i molt ben feta.

.

Molts comenta'n que em tinc que medicar

per què expresso amb lirisme el sentiment;

tan me fa, ser feliç es paga car.

Malgrat perdre potser  algun accent,

¡que jo vull ser poeta, està molt clar!

ja arribará la dita al seu moment.

La justícia

( Al·legoria al maltractament)

.

Tú vas néixer molt maca i eixerida,

i vas créixer envoltada de valors,

semblaves una mica feta a mida,

elegant, decidida i sense pors.

.

Però els danys t'han deixat molt mal ferida,

estàs plena de blaus i de dolors,

tu que estaves abans plena de vida

poc a poc l'has deixat als mocadors.

.

Diuen que ets una dona maltractada,

que fa temps que no tens ni vot ni veu,

que ets tan sols una imatge caducada.

.

Em sap greu que no siguis respectada,

que no arribi el teu crit a tot arreu

i et trobis cada cóp més ignorada.

.

Quan el Sol apareix entre la bruma

.

De maragda et vesteixes cada dia

quan el Sol apareix entre la bruma,

i el vaivé de salada i blanca escuma

improvisa una afable melodía.

Desbordant de colors i fantasia

me hipnotitza bellesa el teu aroma,

i em deixo portar com una ploma

amb la brisa que arriba amb harmonia.

.

Em sotmets i me entrego al teu encant,

al run run de unas ones entregades

i a la pau que me envolta en tot moment.

.

Cobreixes de perfum tot el voltant,

a nimfes , a gavines afamades

i al poeta que escriu tot el que sent.

Octubre

A la tardor , quan bufa fort el vent

les branques fan soroll contínuament,

i les fulles vestides ja de groc

van caient del seu arbre poc a poc.

El camí ja no troba compañía

la nostàlgia  gemega  tot el día,

algun vell es pot veure reclinat

caminant amb el fred al seu costat.

No hi ha al·licient

i flors tampoc,

la calor ha trobat un altra  lloc.

Tota alegria

 s'ha refredat

l´Octubre altra cop ens ha arribat.

Em vaig aproximar “prop de la plaça”

a una llar on el vers content  t´abraça,

la porta era dorada, molt brillant,

i em vaig dir, no t'ho pensis i endavant.

A la entrada, una estora molt peluda

em deia, tens la meva benvinguda,

vaig entrar amb orgull i gallardía

malgrat no tindre bona ortografía, 

i ara amb la traça 

de ser constant,

las muses no descansan ni un instant.

Tota l´ajuda

del dia a dia

ha fet gran al poeta que tenía.

¡ENCARA NO! (SONET) 

¡Encara no!,que ens quedan abraçades,

saps prou bé que a la vida estàs cosit,

i el teu cos es manté encara eixerit

per molt fortes que siguin les pujades.

.

¡Encara no!,que encara pots escriure,

I no imploris per cap motiu a Déu,

ja vindrà la plegaria del adéu,

m’entres tant no te oblidis de somriure.

. 

Rema ben fort que el vent  et fa costat

I la mort se ha quedat ben a la vora

per que tens el vaixell ben enfilat.

. 

Se que la mort segur que no te ignora

més el Déu del amor i la bondat

Li ha confirmat  que no t´arribat  l’hora

LLAVOR

.

No et  poden obligar, no ets un guinyol,

ni tens per qué amagar la teva veu,

no tens per qué cantar mirant al Sol

ni tens per qué cambiar de nom o Deu.

.

No deixis de lluitar si bufa  el vent

que la brisa et farà un dia costat,

tard o d´hora segur hi haura el moment

en que els somnis es facin  realitat.

.

Per molt negra que pugui ser la nit

no baixis la mirada, mira al cel,

aixeca el cap no perdis l´esperit

que segur trobaràs  el teu estel.

.

i per molt que visquis amb la foscor

no et poden destruir perque ets llavor.

Ni queixas , ni laments. (Sonet)

La mort aboca claus al meu palmell

i m'omple de vermella sang el dol ,

no em dona pas angoixa ni consol

mes la sento el seu alé meu clatell.

.

De res ha de servir buscar un pacte,

tampoc em servirà ser més astut,

se'n durà quan li sembli la salut

amb la seva aureola putrefacte.

.

Com tampoc protestar m'ha de servir,

ni queixes ni laments em veurá fer,

quan noti que el meu cor també es retira.

.

Per si encara no ho sap, ha de saber,

que no em dona pas por, el fet de morir,

pues ja es mora al instant en que es respira.

Cada cop que ve l'albada

tot s'envolta de tendresa,

i la pau que ve i em besa

amb olors de matinada.

Les roques sembla'n de marbre

quan el Sol vesteix el cim,

i un ocell menut i prim

piula lliure sobre l'arbre.

Ni el silenci és molestat

per l'aigua de la font,

el cel sembla d'altre món

si es desperta ennuvolat.

I l'ermita, allí al costat,

pels arbres ben abrigada,

sembla una nina encantada

esperant al caminant.

A la serra del Montsant

fins i tot al vent m'agrada. 

El capvespre ve tot sol

pregant per la recollida,

la lluna surt aixarida

i ens dona a tots cunsol.

Fins i tot el caragol

escolta el grill com em canta,

la foscor que ve i s'implanta 

amagant les coses belles,

pro amb la llum de les Estrelles

sobre meu, tot s'ageganta.

Fotografía i poema Ramón Bonachi.

Tarragona (Sonet Alexandrí)

Mirant el mar... com sempre, saludes la clariana

despertes un nou dia, plena de records i de glòria,

ressonen les muralles amb forts crits de victòria,

i vius amb la nostàlgia que dóna ser romana.

T'abrigues  amb herències, de passats imperials

més vas quedar marcada per milers de batalles,

mil vegades violada per triadors i canalles,

i altres mil estimada per persones genials.

Vestida de romana, presumida i elegant

Tarragona enamora, se estima amb devosió,

farcida estàs d'història de costums i d'encant.

Els Capvespres t'envolten, carregats de passió,

amb colors vermellosos, que arriben navegant,

s'apropen i descansen, dormen al teu balcó.

Galopant amb cavalls ben dissenyats

proveïts amb espases fetes de fusta,

no hi havia mal parit o causa injusta

per a dos guerrillers molt ben armats.

Al poc vam ser pel temps dos oblidats

lluitant cadascú d'una altra manera

de tota aquella vida aventurera

no queden mes que trossos mal comptats

Es fa dur batallar sense esperança;

si mata l'enemic  la nostra sort 

tenim desfaborable la balança

A lloms d'aquell cavall tan brau i fort

et segueixo veient ple de esperança

y cridant amb la espasa ... -fins  la mort !.

Dedicat al meu cosí germà, J.Ramón Domenech Bonachi

El cim sé que m'espera

arribar em fa il·lusió,

on el Sol ensdiu bon dia

és on vullarribarjo.

Les botes solquen camís

mentre miro alguna flor,

deixo enrere aquesta riba

que dóna de beure al sol.

El bosc dóna la seva ombra,

la brisa porta les  cançons,

ens veurem a la tornada

si no perdo la raó.

Un cop s'acaba el verd

tot té un altre de color,

em saluden unes ruïnes

del que va ser un torreò.

Els núvols me xiuxiuegen,

sense estrès camines millor,

només quedo amb el silenci

i el bategar del meucor.

Arribar fins al teu altar

m'omple de satisfacció,

mes com el mar, hi ha perill,

mai se sap onés la mort.

Ets més dolent que Serrallonga

aquesta frase no és correcta,

Don Joan no estaria d'acord,

no és lladre qui roba als rics

per repartir entre els pobres.

Catalunya va tenir el seu William Wallace

I va acabar tristament com ell.

Però la seva història, va sobreviure als anys

I les seves gestes, avui són recordades.

Serrallonga, el rei bandoler,

amb la seva capa vermella, el barret

i el seu trabuc de company,

va portar de cap als feudals

Ara, passats els anys,

ens segueixen negant la nostra terra,

ens impedeixen viure amb llibertat,

mentre Catalunya sigui milonga

jo seré més dolent que Serrallonga.

És al voltant dels meus ulls, on acabo trobant

tot un món ple d'imatges, de color i de vida,

a les hores, desperto la inspiració adormida

i deixo que em domini, mentre la vaig pintant

Una calma em segueix, silenciosa i amant

submisa d'un paisatge, no destorba ni crida;

el moment no té nervis, tot sembla fet a mida

perquè les mans atrapin, la màgia de l'instant. 

L'art simplement esclata, escampant els seus colors,

com un riu va fen traça, naveguen pel meu iris,

fins que queden finalment, dormin en un bon lloc.

i veig l'obra nascuda, d'esmalts multicolors

per causa o bé  reflexe, de tos els  meus deliris;

la sang que té l'artista, està plena de foc.

Millor ser un Guarà (Romanç )

Estic aquí, fen de ruc,

no vull ser bou que em fa cosa,

viatjo amb un mal traginer

que em tracta de forma tosca.

-¡ Mal Nascut digues que et passa,

si no tens sang espanyola

et marcaré les costelles

amb la fusta si pertoca !

Aquest viatge mal comença,

i els pals no són pas de broma,

ja començo a estar mol tip

d'aguantar aquest idiota.

-¡ Prou !, per aquesta sendera

no passo que és sospitosa,

sóc català de pura raça

i la meva sang no es compra.

-Vols que creui aquest riu

i això amb porta a la corona,

fins aquí arriba el meu viatge

no vull pas les teves normes.

-

Lliçó:

Qui reincideix amb el vici

de ficar sempre la pota

que en aprengui del guarà

que és prudent, i ames no plora.